La gastrectomia és el procediment quirúrgic mitjançant el qual s’extirpa de manera total o parcial l’estómac:

• Gastrectomia parcial o subtotal: s’extirpa una part de l’estómac. En alguns casos es poden extirpar ganglis limfàtics i altres òrgans o teixits pròxims.

• Gastrectomia total: s’extirpa completament l’estómac. Es poden extirpar també ganglis limfàtics i altres òrgans o teixits pròxims. Aquest procediment requereix unir l’esòfag amb l’intestí prim perquè el pacient pugui menjar i empassar.

L’estómac desenvolupa rols molt importants en el sistema digestiu. La funció principal que fa involucra la digestió, tant mecànica com química, del menjar que s’ingereix. Una vegada els aliments han estat mastegats i lubrificats amb la saliva baixen per la gola, passen per l’esòfag i entren a l’estómac, on es barregen amb els sucs gàstrics, que ajuden a digerir i desintegrar els aliments. Aquests arribaran a l’intestí prim, on se n’absorbiran els diferents nutrients. L’estómac també allibera diverses hormones, encarregades d’enviar senyals de gana i sacietat al cervell.
Una gastrectomia total o parcial fa que aquestes funcions es vegin alterades, cosa que donarà lloc a:

• Reducció de la capacitat per contenir el menjar.

• Reducció o anul·lació de la secreció de suc gàstric, cosa que dificultarà la digestió dels aliments.

• Alteració de la motilitat (moviments) de l’estómac i l’evacuació del contingut cap a l’intestí.

• Disminució de la capacitat d’absorbir alguns dels nutrients dels aliments de manera efectiva, cosa que pot produir una mala absorció de nutrients com els greixos; les vitamines, com la B2 (riboflavina), la B3 (niacina), la B9 (àcid fòlic), la B12 (cianocobalamina), la D i l’E, i minerals, com el ferro, el calci i el zinc.

• Alteració dels senyals de la gana.

Les conseqüències d’aquestes funcions alterades són:

• Sacietat precoç i falta de gana:
  la pèrdua o la reducció de l’estómac poden accelerar la sensació de sacietat, a vegades acompanyada de dolor després dels àpats.

• Síndrome d’evacuació ràpida (síndrome dumping):
  a causa de l’anul·lació de la funció del pílor (esfínter que connecta l’estómac amb l’intestí prim), el contingut de l’estómac es buida a l’intestí prim més ràpidament del que és normal, cosa que comporta un conjunt de símptomes molestos després de menjar.

• Diarrees:
  poden aparèixer després de qualsevol gastrectomia, entre una o dues hores després dels àpats. Solen ser aquoses i en molts casos especialment pudents, groguenques i amb aspecte greixós. La diarrea tendeix a disminuir a poc a poc amb el pas del temps, normalment al cap de sis mesos o un any de la cirurgia.

• Anèmia:
  l’anèmia és una de les seqüeles importants a llarg termini que es presenta després d’una gastrectomia, i es desenvolupa gradualment durant anys. Es tracta d’una anèmia per dèficit de ferro i/o per dèficit de vitamina B12 o d’àcid fòlic (B9), com a conseqüència d’una baixa ingesta o d’una disminució de l’absorció dels nutrients a causa de la cirurgia. L’equip mèdic de referència valorarà la necessitat d’introduir suplementació.

• Malaltia òssia:
  la gastrectomia afavoreix el desenvolupament d’osteoporosi i/o osteomalàcia a llarg termini a causa de la destrucció del teixit ossi, ocasionada per una mala absorció de la vitamina D i el calci, i també per una reducció de la ingesta d’aliments rics en calci i vitamina D.

• Pèrdua de pes:
  la sacietat precoç i la mala absorció de nutrients poden fer que es perdi pes. Això es caracteritza principalment per una pèrdua de greix més que de massa muscular i pot ser progressiva, entre els tres i sis mesos després de la cirurgia, fins que s’estabilitza.

Una vegada feta la cirurgia, al cap de pocs dies el pacient podrà començar a menjar de manera progressiva, segons la tolerància individual: començarà amb una dieta líquida, progressarà a semilíquida, triturada, semisòlida, de fàcil digestió, i acabarà amb una una pauta al més normal possible. Es recomana fer servir un diari d’aliments que inclogui el que es menja i es beu i els símptomes que provoca cada aliment, amb la finalitat d’identificar-ne la tolerància i progressar adequadament de manera personalitzada.